Farewell to Victor!

 El nostre membre, el Víctor Rouco, se’n va a la Universitat de Gant a acabar la seva tesi doctoral amb l’equip del Dr. Filip de Fruyt. El Víctor va arribar fa uns quants anys i va aconseguir fer-se un raconet en el nostre lab.

El Víctor Rouco, el Dr. David Gallardo-Pujol, i el Miquel Alabèrnia

Ple de riures i alegries, el Víctor té la ment desperta i unes brillantíssimes capacitats analítiques. Amb una sòlida formació en psicologia diferencial i estadística multivariada, va fer una estada predoctoral a la Humboldt-Universität zu Berlin, amb el Dr. Matthias Ziegler. 

Esperem que l’estada del Víctor a Gant no sigui molt llarga, i pugui retornar ben aviat al Laboratori de Diferències Individuals de la UB. Farewell to Víctor!

Obituari: Marvin Zuckerman (1928-2018)

 El passat 16 de novembre em vaig assabentar, gràcies al company Dr. Anton Aluja (UdL), que malauradament el Dr. Marvin Zuckerman havia traspassat just després de sortir de votar de les midterm elections dels Estats Units.

El Dr. Marvin Zuckerman impartint una classe magistral a la UAB

Passats uns dies, i després del cop inicial, és un bon moment per fer balanç de la seva trajectòria i de les seves contribucions a la ciència psicològica, i sobretot, a la Psicologia de la Personalitat.

En Marvin Zuckerman va ser, sense cap mena de dubte, un dels grans psicòlegs del segle XX. És conegut, sobretot, pel seu model psicobiològic de la personalitat, desenvolupat a partir del supertret Percaça de Sensacions (Sensation Seeking). Es va endinsar en aquest camp quan investigava els efectes de la deprivació sensorial, un camp del qual parlarem algun dia i que no està exempt de polèmiques, i va descobrir que hi podia haver diferències individuals extremes en situacions de deprivació sensorial extrema. Aquestes diferències individuals el van portar a conjecturar que aquesta susceptibilitat a l’avorriment, percaça de sensacions, i d’altres trets que conformen el Model Alternatiu dels Cinc Grans, podien ser explicades per diferències en el funcionament psicobiològic del sistema nerviós central.

El Dr. Zuckerman l’any 2002 a la Facultat de Psicologia la UB

La percaça de sensacions (nom encunyat en català pel Dr. Lluís García-Sevilla) ha estat el motto de la vida acadèmica del Dr. Zuckerman. Va tenir l’enorme sort de poder treballar al costat d’Eysenck, a l’Institute of Psychiatry de Londres, on també va tenir ocasió de treballar al costat de Jeffrey A. Gray, o d’en Roberto Plomin. I de fet, els seus estudis han tingut molta trascendència a nivell social, ja que és un tret de personalitat que distingeix clarament entre aquelles persones que disfruten del risc i aquelles que no, amb totes les derivades socials que us pogueu imaginar.

Un exemple de percaça de sensacions: l’escalada

Així mateix, hem tingut la sort de rebre la seva visita diverses vegades. En els últims 20 anys, per exemple, ens ha visitat en diverses ocasions. L’any 2002 va impartir una conferència a la nostra Facultat, mentres que l’última visita que ens va fer va ser l’any 2013 al congrés de la International Society for the Study of Individual Differences (ISSID) que vam organitzar al CosmoCaixa, tot i que ja començava a mostrar bastants signes d’envelliment accelerat. Recordo especialment la visita que va fer el 2009 a la UAB, ja que treballava amb la Dra. Montse Gomà-i-Freixanet i el Dr. Rafael Torrubia. Més recentment, però, havia tingut col·laboracions molt intenses amb el Dr. Anton Aluja, amb qui va desenvolupar un test psicomètric homologable als més alts estàndards internacionals, i que és el ZKA-PQ, juntament amb els col·legues Oscar García, Luis F. García i Àngel Blanch.

El Dr. Zuckerman a la UAB amb una representació de la Facultat de Psicologia de la UB

A nivell personal era un home afable, sempre disposat a escoltar, i sempre disposat a donar un bon consell, sobretot a joves investigadors com quan el vaig conèixer. Els qui el van conèixer de més jove deien que era un home molt intens i un gran discutidor.

En definitiva, era un home savi i que havia après dels més grans. I ara és amb ells. Descansi en pau.

The meaning of aggression varies across cultures

 We recently finished a study on cross-cultural differences on aggressiveness. Basically, we found that the levels of aggression in different countries (the US, Spain, and Hong-Kong) can be partially explained by their levels of individualism and collectivism.

But, the conclusion presented above is wrong. Basically, we cannot conclude this because we did not find metric invariance and therefore we could not test scalar invariance. Metric invariance in lay terms means that the items are equally understood across cultures and contribute to the same degree to the trait is being assessed. Scalar invariance is when we compare these means.

We tested whether a tool for measuring aggression had the same meaning across cultures. Analyzing samples from Spain (n=262), US (n=344) and Hong-Kong (n=645), we used confirmatory factor analysis to investigate measurement invariance of the refined version of the Aggression-Questionnaire (Bryant & Smith, 2001). The measurement of aggression was more equivalent between the Chinese and Spanish versions than between these two and the American version. Aggression does not show invariance at the culture level. Cultural variables such as affective autonomy or individualism may influence the meaning of aggression. Aggressive behavior models can be improved by incorporating cultural variables.

Also in lay words, it means that the same items (although adapted to different languages and cultures) seem to be measuring something somewhat different. And it may well be that this meaning is influenced by the levels of individualism and collectivism of these three countries. Further research on this is yet to come.

Gallardo-Pujol, D., Penelo, E., Sit, C., Suso, C., Buades-Rotger, M., Maydeu-Olivares, A., … Bryant, F. B. (2018, November 11). The Meaning of Aggression Varies Across Culture: Testing the Measurement Invariance of the Refined Aggression Questionnaire in samples from Spain, the US, and Hong Kong. https://doi.org/10.31234/osf.io/a7zg4

Els mètodes científics

Se suposa que els científics màquines de precisió, i que duem a terme els nostres experiments sempre de la mateixa manera, amb uns mètodes ben planificats i ben descrits, per tal que algú altre els pugui replicar.

Res més lluny de la veritat. Des de fa més d'un any que corre per Twitter l'etiqueta #overlyhonestmethods (#mètodesexcessicamenthonestos) que explica com fem moltes vegades els experiments :)

Una bona dosi d'humor de la qual en teniu una mostra a sota. :)

#overlyhonestmethods tuits

Salvador Vives i Casajuana: un santvicentí en la Psiquiatria Catalana

(article aparegut a la revista El Breny, número 401)

Avui parlaré de la història de la Psicologia d'aquest país vinculada estretament amb el meu poble, Sant Vicenç de Castellet.

La gran majoria de santvicentins està familiaritzat amb el nom d'en Salvador Vives i Casajuana. Especialment perquè és el nom de la nostra biblioteca. Però, qui era i què va fer en Salvador Vives? Què el va fer mereixedor d'aquest honor? Sant Vicenç ha estat bressol de científics i estudiosos, i el cas que ens ocupa n'és un dels principals.

Nascut el 1886, fill de la masia de Les Vives, quart fill d'en Tomàs Vives i Gibert i Serafina Casajuana, i per tant, sense més accés als recursos econòmics familiars que els d'un cabaler, marxà ben d'hora a estudiar a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en medicina l'any 1909. Més endavant, i com era propi de l'època, es va doctorar a la Facultat de Medicina de Madrid l'any 1921.

Abans de doctorar-se, però, ja va fer aportacions significatives a la Psiquiatria i la Psicologia catalanes. Va ser deixeble del Dr. Domènec Martí Julià, destacat psiquiatre i activista polític, i va ser al seu costat amb qui va començar la seva tasca assistencial com a metge-intern a l'Institut Frenopàtic de les Corts de Sarrià. A partir d'aquí, i després de passar pel Sanatori Psiquiàtric de Sant Boi, l'any 1916 va guanyar la direcció del Manicomi de Salt. Aquest era l'únic centre de salut mental de la Mancomunitat de Catalunya, i encara avui funciona sota el nom de Parc Hospitalari Martí i Julià.

A les comarques gironines precisament hi coneixeria la que va ser la seva dona, Concepció Alemany i Vall. Arran dels seus mèrits com a director del Manicomi de Salt, va ser nomenat cap dels Serveis Tècnics de Psiquiatria durant la República, l'any 1932. Després de la Guerra Civil va haver d'exiliar-se a França, perseguit per les responsabilitats que havia tingut durant la República. Quan finalment pogué tornar a Catalunya, fou inhabilitat com a metge i no va poder exercir més, però mai va cessar d'investigar i d'escriure.

El Dr. Salvador Vives a l'esquerra (Font: ANC)

Com a metge, la principal aportació del Dr. Vives a la psiquiatria catalana (i fins i tot podríem dir ibèrica) va ser el concepte d'Higiene Mental. L'any 1922 va assistir al Congrés d'Higiene Mental de Paris, en representació de la Mancomunitat, i també després de diversos viatges per ampliar la seva formació a França, Suïssa, Bèlgica i Italià, i fruit d'aquestes experiències, va desenvolupar el seu model d'assistència als malalts mentals.

I precisament aquest va ser el gran canvi que impulsà el Dr. Vives. Fins llavors, els malalts mentals eren considerats simplement alienats o folls, sense que les causes de la malaltia fossin gaire investigades. Salvador Vives impulsà l'assistència en centres especialitzats, intentant atacar les causes del trastorn mental. Aquesta és una concepció molt moderna per a l'època i que encara avui és vàlida en bona port.

El Dr. Salvador Vives morí l'any 1965, deixant tots els seus béns a la Fundació Salvador Vives Casajuana, que ha estat contribuint a la cultura catalana amb la publicació de diverses i variades obres des de llavors.

El plagi acadèmic: una forma de dopatge?

Llegeixo no fa gaires dies que les universitats catalanes estan immerses en una ofensiva contra el ciberplagi. Concretament, la universitat en la que treballo, la UB, està implantant un sistema de detecció automàtica de plagi, de l'estil compilatio.net, en aglunes facultats, i la meva està planificada en la següent fase.

L'extrem, però, ha sigut la detenció a l'India de centenars de persones que intentaven copiar en un examen, com ha informat recentment la BBC. Més de 750 persones, entre elles molts pares i amics d'alumnes, així com alumnes, han estat detinguts mentre passaven xuletes a estudiants que estaven fent la selectivitat índia, com es veu a la imatge de la dreta. D'una forma bastant descarada, val a dir-ho. Com us podeu imaginar, a la Índia s'ha viscut com un ridícul nacional.

Deixant de banda les conseqüències que pot tenir per a l'alumne que sigui detectat plagiant, que poden arribar a ser molt greus, com l'obertura d'un expedient disciplinari, trobo que val la pena fer alguns comentaris al respecte. Webs com patatabrava.com tenen un gran ressó com a distribuidor d'exàmens, apunts, treballs i presentacions d'altres estudiants. Mentre no estic en contra de fer servir materials que ja han estat usats per avaluar per a estudiar (per exemple, fer servir exàmens d'anys anteriors), un 75% de la població estudiantil mundial ha fet un treball copiant i enganxant un altre text trobat a internet. Aquesta dada és molt greu. Quina mena de pensament crític podem esperar d'alumnes que fan això de forma habitual?

En tot cas, aquest comportament no és exclusiu dels alumnes de grau. Fins i tot en personatges com n'Alejandro Blanco, encara president del Comité Olímpico Español (COE), han estat acusats de plagi i de fer-se passar per doctors made in Corea.

Per sort, no tots els estudiants practiquen el ciberplagi de forma habitual. Això també pot ser considerat una diferència individual. Perquè podent copiar, un estudiant ho fa i un altre no?

Més recentment, un grup d'investigadors entre els quals hi ha en Delroy Paulhus, ha perfilat els estudiants que fan aquesta conducta. Sembla ser que són els estudiants que tenen puntuacions elevades en narcissisme, manipulació i psicopatia subclínica els que són més proclius a caure en el ciberplagi. Precisament aquestes característiques són les de la coneguda com a triada fosca (en parlarem més endavant en aquest mateix bloc).

Malgrat tot, aquesta no és l'aproximació majoritària actualment, i és un tema que s'està tractant des de les actituds. Actualment hi ha fins i tot una iniciativa en marxa de la LERU per tal de lluitar contra aquest fenomen. Potser seria interessant plantejar-ho des del punt de vista de les intencions i la teoria de l'acció planificada (TPB: Theory of Planned Behavior).

En seguirem parlant...

Let's get physical! Exercici físic i rendiment mental

Sovint hom fa servir la frase "Mens sana in corpore sano" o "Anima sana in corpore sano" (que és l'acrònim de la marca de sabatilles esportives ASICS) per tal de reflectir les relacions entre un cos sa i unes capacitats intel·lectuals en bon estat.



De l'antiguitat grega també sabem que grans filòsofs es van inspirar a l'entorn de passejos peripatètics, i també grans autors més moderns, com en Kierkegaard o en Henry James. Els que ens dediquem a l'acadèmia també sabem que quan fa molt de temps que estem encallats en un problema, no hi ha res millor que una passejada i explicar-ho a un company per resoldre'l. Però, realment l'exercici físic pot afectar al funcionament del cervell, la inspiració o el rendiment intel·lectual?

Doncs sembla ser que sí. Una recerca relativament recent ha explorat la relació entre exercici físic i creativitat. La hipòtesi dels autors és que l'exercici físic constant millora la creativitat en general, mentre que l'exercici físic agut la impacta negativament. Comparant un grup d'atletes amb un grup de no-atletes, els autors van confirmar parcialment aquesta hipòtesi, ja que van trobar que el grup de no-atletes era incapaç de generar respostes de manera ràpida a preguntes concretes, mentre que en el grup d'atletes això depenia del temps que feia que entrenaven. Pel que fa al pensament divergent, o la capacitat per generar solucions originals, l'exercici agut millorava lleugerament la creativitat del grup d'atletes i empitjorava sensiblement la del grup de no-atletes. Així doncs, sembla ser que l'exercici físic sí que està relacionat amb una important diferència individual com és la creativitat.

Investigacions anteriors havien relacionat l'exercici físic durant l'adolescència amb el risc de patir demència i el rendiment cognitiu. Sembla que la relació és clara, sobretot quan no hi ha gaire exercici físic ja que s'incrementa el risc de patir demència. Les variables que expliquen aquesta associació cardiovascular són múltiples i poden incloure correlacions genètiques, variables de personalitat, factors ambientals com la dieta, o bé una relació causa-efecte, però encara està per provar. És interessant, però, comprovar que aquesta relació entre activitat física i rendiment cognitiu és quadràtica, en forma de U invertida. És a dir, un menor i un major nivells d'exercici físic estan relacionats amb un menor Quocient Intel·lectual (QI).

Sabem que amb un cert entrenament cognitiu podem millorar la intel·ligència, tot i que aquests increments són temporals, però encara no sabem del cert si una mica d'exercici físic fa que siguem més intel·ligents.

En tot cas, mai sobrarà!